LITERATURA RELIGIOSA MEDIEVAL

Com sabem, a l’edat mitjana la religió té el domini de la societat. L’església cristiana constitueix el centre de difusió de la cultura per això la majoria dels textos literaris són de temàtica religiosa i moral. La literatura religiosa té com a objectiu fonamental la defensa de la figura de Déu com a ser suprem i creador del món i, d’altra banda, pretén frenar les tendències humanistes que s’havien anat gestant a Europa i que ja començaven a  aparèixer per terres catalanes. D’aquesta manera, predicadors i escriptors moralistes prenen com a bandera el cristianisme i dirigeixen els seus esforços a combatre l’explicació científica.

Els autors de la prosa religiosa i moralitzant de la segona meitat del s. XIV, amb una notable preparació teològica, i aferrats a la idea del judici final i del càstig diví com a eixos de les seues idees morals, denunciaven els pecats i els vicis a través dels seus llibres i sermons, senzills i didàctics, amb la intenció d’arribar a la gent del poble. Entre els més destacats hi ha Anselm Turmeda, Francesc Eiximenis i sant Vicent Ferrer.

Esquema d'autors i obres de literatura religiosa 

FRANCESC EIXIMENIS

   Nasqué a Girona entre els anys 1327 i 1332 en el si d'una família burgesa benestant. De ben jove ingressa al convent dels franciscans de la seva ciutat i, probablement, hi professa els primers vots de l'orde. Completa la formació intel·lectual a la Universitat d'Oxford, potser també a la de París, i a la de Tolosa de Llenguadoc, on aconsegueix el títol de Mestre en Teologia gràcies al mecenatge de la casa reial. Durant aquests anys d'aprenentatge du a terme diversos viatges per Europa, possiblement com a pelegrí, que li permeten conèixer Colònia, Florència, Avinyó i Roma. El 1352 rep els ordes majors a Barcelona. 

De tornada a Catalunya ja s'ha convertit en un frare d'una sòlida formació intel·lectual i de notable prestigi. Per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, es dedica a l'ensenyament, a la predicació i a efectuar diverses gestions polítiques. És aleshores quan comença una gran activitat com a escriptor, tant pel que fa a les obres escrites en llatí com en català, dedicades a temes ben diversos. 

La seva fama d'intel·lectual arriba fins a l'Ajuntament de València i el 1383 s'hi trasllada a viure fins al 1408 i on escriu la major part de les seves obres. Altres activitats dutes a terme a València són les de predicador, conseller dels reis –per exemple, pel que fa al Cisma d'Occident–, i conseller i assessor de l'ajuntament. 
D’entre la seua obra, destaca un llibre ambiciós: Lo Crestià, amb el qual pretenia estimular el cristianisme i l'estudi de la teologia entre els laics. Així consisteix en  un manual de tot allò que requereix conèixer i practicar un bon cristià. Aquest llibre incloïa coneixements de religió, però també sobre ciència, política i, fins i tot, instruccions sobre com comportar-se a taula. D'aquest ambiciós projecte, tan sols coneixem el Primer, el Segon, el Terç  i el Dotzè, del qual forma part el Regiment de la cosa pública, text escrit abans que la resta de l'obra. Possiblement utilitza part del material que ja té recollit per escriure el Llibre de les dones (1396); un regiment de vida ideal per a les dones que, alhora, exposa els punts fonamentals de la fe, la moral i l'ètica cristianes.

Eiximenis també compta amb obres com una Vida de Jesucrist i, sobretot, el Llibre dels Àngels, on descriu la vida d’aquestes criatures. L’autor intercala entre els seus textos alguns contes o historietes per tal d’exemplificar les explicacions, amb els quals aporta humor i dinamisme.

Activitat 1

Llig aquest exemple del llibre Lo Crestià, reflexiona sobre l'actualitat o no d'aquest i redacta un breu text (50 paraules) en què fas la teua valoració.

DE COM EL REI DEU SERVIR SEMPRE LA LLEI 

Gondisalvo conta en la seua història que davant del rei de Lleó, va arribar un home que ell odiava fortament. En veure’l el rei cridà en alt: 

-Hi ha algú que el mate? Hi ha qui mate el traïdor? Degolleu-lo! Degolleu-lo! 

I diuen que respongué un gran home de la seua cort: 

- Senyor, no hi ha qui el mate ni qui el degolle, perquè la llei ho prohibeix i el fur de la terra també; que són coses superiors a vós, que manen més que vós i que manen a vós. I eixes lleis diuen que ningú siga mort si no ha sigut escoltat suficientment i si no se li ha donat un temps per a la defensa justa, i si no ha sigut sentenciat jurídicament. 

I, tots a una veu, la gent del poble cridà: 

* Visca la llei! Visca la llei! I calle i aprenga a regir el rei! 

Francesc Eixemenis 

Dotzé del Crestià (capítol CLXII)

 ANSELM TURMEDA

Va nàixer a Mallorca a mitjan del s. XIV en el si d'una família d'artesans. A Mallorca s'instrueix en gramàtica, lògica, i teologia., i molt aviat entraria en l’orde del franciscans. Més tard es marxa a Lleida on continua la seua formació de teologia, física i astrologia. Cap al 1370 es trasllada a Bolonya, en aquesta ciutat residirà deu anys on aprofundirà en els seus estudis de teologia sota el mestratge de Nicolau Martel. Altres ciutats que sembla va visitar Turmeda són Lleida i París.

Cal tenir en compte que l'escassa informació que disposem sobre  la seua biografia ens arriba de la seua obra on es barreja la realitat amb la llegenda. Així, sembla que en algun moment entre 1384 i 1389 abjurà del cristianisme, segons ell per mitjà del seu professor de Bolonya, i marxà a Tunis on es féu mahometà i adoptà el nom Abdal·là el Torsimany el mallorquí. A la seua obra es fa palès aquest canvi de rumb, i no s’estalvia el recurs de la ironia per criticar la moral cristiana. 

 

L’element irònic es deixa veure en dos textos en vers; Llibre de bons amonestaments, escrit en català que recull un seguit de consells per a la moral cristiana els quals són mostrats de manera irònica. I en les Cobles a la divisió del regne de Mallorques, escrit en català planer, Turmeda crea un poema al·legòric on pretén justificar la por que té de tornar a Mallorca després de la seua conversió a l’islamisme.

Pel que fa a les obres en prosa, trobem Disputa de l’ase, del qual no se'n conserva cap versió en català sinó que són traduccions fetes sobre la base d'un text en francés. Consisteix en una discussió entre l’autor i un ase (esperit irònic i burles de l’autor) sobre la superioritat de l’home o de l’animal, en què finalment el frare guanya gràcies a l’argument de la divinitat de Jesucrist. I també La Tufha, l’obra autobiogràfica, escrita en àrab, en la qual refuta el cristianisme.
Durant la seua vida, Turmeda rep cartes de diverses personalitats cristianes com el governador de Mallorca, el papa Benet XIII o el rei Alfons V, el Magnànim, els quals li demanen que retorne a l'illa i a la religió cristiana a més de prometre-li no prendre represàlies. Alguns estudiosos consideren que aquestes cartes les va promoure ell mateix en iun intent per tornar a la seua illa natal, tanmateix, Turmeda mai va retornar a Mallorca i va morir a Tunis més tard de 1423.

SANT VICENT FERRER

Va nàixer a València el 1350 i morí a Vannes, a la Bretanya francesa, en un dels múltiples viatges per predicar el cristianisme com a frare dominicà. Sant Vicent va consagrar la seua vida a la causa religiosa i, mitjançant els seus sermons va exercir un gran influx sobre la societat de l’època, tant a les nostres terres com per diversos països d’Europa.

Actualment, podem llegir reculls dels sermons de sant Vicent, tanmateix es diu que el sant no va escriure ni una sola paraula dels textos que conservem, sinó que una sèrie de persones: els reportadors, seguien el frare per totes les poblacions i prenien nota de tot allò que el predicador deia i feia.

Els sermons duraven entre tres i sis hores i versaven sobre els turments i càstigs que esperarien en l’infern a tots aquells que no s’ajustaren al que manava l’església. El públic d’aquestes prèdiques era gent senzilla dels pobles, que assistien amb gran interès a aquestes representacions i assumien amb devoció tot allò que predicava el frare. Gràcies al treball dels reportadors, podem entendre el perquè de l’èxit de sant Vicent, i és que el sant tenia un domini absolut de les tècnica teatral per tal de mantenir l’auditori atent i interessat en les seues prèdiques.

D’una banda, cal destacar l’ús de nombrosos recursos interpretatius; trobem al·lusions a la gesticulació, canvis de to, ús d’onomatopeies, o la imitació de les veus dels personatges, així imitava el dimoni, els jueus, Déu, etc. i per a cadascun empleava una veu diferent, bé per enaltir-los, bé per ridiculitzar-los.

I, entre els recursos lingüístics destaca per l’ús dels llenguatge col·loquial, perfectament interpretable pel públic popular. Així trobem abundants diminutius i d’augmentatius, sempre carregats de matisos positius o negatius, així com interrogacions retòriques, que conviden a la reflexió de l’auditori. A més, és freqüent trobar frases fetes als seus sermons, les quals són utilitzades amb intenció adoctrinadora. I de manera semblant, sant Vicent també fa servir les faules i exemples que facilitaven la comprensió de conceptes abstractes. 

Activitat 2 

Llig el text i respon les preguntes.

a) Localitza al text i analitza els recursos expressius de l’oralitat.

b) Busca i explica les hipèrboles i comparacions.

c) Hi ha moltes exclamacions i interrogacions retòriques, quines? Per a què les usa?

L’home i la dona que està en pecat mortal, i així ha viscut i hi ha perseverat, quan es troba a punt de morir, el diable que preveu que d’ací a tantes hores morirà (que també veu les entranyes de dins), se’n va corrents a l’infern, a veure Llucifer. Saps quin diable és Llucifer? Aquell mateix que t’ha fet pecar. I li dóna la notícia dient: “Senyor, tal persona ha tingut mala vida, i hi ha perseverat, i no se n’ha volgut penedir, i ara és a punt de morir; i així doncs, què maneu?”.

I diu Llucifer: “Que hi vagen tant milers de dimonis” (més o menys). I quan l’home és a punt de passar a l’altra vida, l’ànima els sent, i no vol eixir i es revolta per dins, i deixa els ulls en blanc; i no hi val res, que n’heu d’eixir. I la febre, d’altra banda, saps com li va? Així com al conill que és a la mata; els caçadors baten la mata i els gossos l’envolten: no es pot escapar.

Finalment, quan l’ànima es fora, la prenen els dimonis, li lliguen una cadena al coll i la porten cap a l’infern. Quan l’ànima veu aquell foc tan gran i aquells turments tan terribles, crida uns crits: “Aaah! Aaai!”, que sembla que el cel i la terra vagen a caure. I diu: “Ací he d’estar jo?”. Responen: “Si, na Traïdora, ací et quedaràs eternament”; i la llancen damunt del foc. [...] que el foc que nosaltres fem no és sinó foc pintat, comparat amb el de l’infern; pensa si ha de ser gran que, si l’ànima s’escapava d’aquell foc, trobaria refrigeri en aquest que fem, i nosaltres no gosem ni tocar-lo.

Bona gent, en açò hauríem de pensar, i no en aquest món mesquí.

SOR ISABEL DE VILLENA (1430-1490)

Va néixer probablement a València el 1430, filla bastarda d'Enric de Villena, noble castellà de la casa dels Trastàmares. Isabel va ser batejada amb el nom d'Elionor Manuel i va viure des de petita a la cort de Maria de Castella, educant-se dins els ambients aventurers i oberts que envoltaven Alfons el Magnànim. El 1445 entra en el convent de la santíssima Trinitat de València on va rebatejar-se com Isabel. Allà va seguir una vida religiosa i va arribar a ser abadessa des del 1463 fins a la seva mort el 1490.

Sor Isabel és l’única figura femenina important o almenys coneguda de la nostra literatura religiosa medieval, cosa lògica en un moment en què les dones es trobaven apartades de la vida pública i es recloïen a la vida domèstica.  

Entre les quatre parets del convent, Isabel de Villena segueix una vida de contemplació i espiritualitat que la porten a escriure, segons ha transcendit en les cròniques de l'època, diversos tractats sobre la vida religiosa. 

Entre les seues obres en prosa destaca la Vita Cristi, tracta de la infantesa de la Mare de Déu i de Jesús, així com de la Passió fins a l’Assumpció de Maria. L’obra era destinada a ser manual de meditació per a les monges del convent. En aquesta, destaca el paper de les dones i defensa la superioritat moral de la dona, fet que sembla una resposta a les crítiques misògines de Jaume Roig, en l’Espill. L'obra mostra una tendència a la descripció minuciosa i a la tendresa. A més, s’hi poden detectar nombrosos particularismes lèxics valencians i abundants diminutius. Aquesta obra només s'ha conservat gràcies a la intervenció pòstuma de la seva successora, Sor Aldonça de Montsoriu, que en va fer la primera edició el 1497. 

Activitat 2

Llig el fragment i valora tots els aspectes que acabes d’aprendre

I per això els he donat per capitana i senyora la meua mare, perquè les guarde i les defense d’aquells que d’elles mal voldran parlar. [...]

I els que d’elles malparlaran, cauran en la meua ira car pensar poden que la meua mare és dona qui ha merescut a totes les filles vostres gran corona, els és una salvaguarda tan forta, que ningú no les pot enutjar que a mi no ofenga molt

ARNAU DE VILANOVA

El lloc i l’any del seu naixement i la seua mort són incerts; va nàixer al voltant de 1240 potser al Grau de València o a Aragó, encara que actualment es considera que fou prop de l’actual Montpeller.  Es diu que va morir el 1311 a la mar prop de Gènova. 

Fou teòleg i metge i va escriure molt importants per a la medecina de l’edat mitjana com ara Regimen Sanitatis ad regum Aragonum. També es destaquen les que tracten el tema de l’alquímia com Novum Lumnen encara que els últims estudis dubten de la seua autoria.

Cap al 1300 va viatjar a París on Arnau difongué a París les seves idees sobre l’Anticrist , a més d’expressar les seues crítiques a la riquesa de l’església i la intolerància dels frares dominicans. Arnau fou acusat pels teòlegs de la universitat, el processaren i finalment fou condemnat. L’any següent apel·là a Bonifaci VIII, el qual, agraït pels seus serveis com a metge, l’obligà a abjurar en privat, però declarà públicament exagerada la condemna parisenca. Com a reconeixement, Arnau li dedicà el tractat màgic De sigillis.

Arnau també va tenir un paper determinant en política, així féu d’ambaixador de Jaume, el Just i, per exemple va negociar amb el rei Felip IV de França l’estatus d’Andorra.

Es conserven quatre obres i algunes cartes en català d'Arnau de Vilanova, de caràcter polèmic, espiritual i apocalíptic:

•    Confessió de Barcelona.

•    Lliço de Narbona.

•    Raonament d'Avinyó.

•    Informació espiritual.

LA MORALITAT SEXUAL A TRAVÉS DE LA LITERATURA MEDIEVAL

Activitat 3
Heu d'organitzar-vos en grups de 3 a 4 per fer la següent webquest sobre la literatura religiosa i moralitzant:

https://sites.google.com/site/moralitatsexual/