HUMANISME: BERNAT METGE. ANTONI CANALS

1. Introducció

Fins ara hem vist com la literatura estava dominada per la mentalitat medieval, la qual es regia pels principis religiosos del cristianisme i pel sistema econòmic, polític i social del feudalisme. 

Ara bé, a partir del s.XIV aquest sistema de valors entra en crisi per diverses causes socioeconòmiques; s'inicien lluites pel poder entre la monarquia i els nobles, al temps que l'àmbit rural s'empobreix a causa de les lluites i prolifera la fam i les epidèmies com a conseqüència de les males condicions higièniques i alimentàries. Així, augmenta la mortaldat, la població rural emigra a les ciutats a la recerca de noves oportunitats i creixen els conflictes entre els nobles per conservar els seus privilegis.

El fet que la vida se centre en les ciutats afavoreix l'ascens de la burgesia; un nou estament social integrat per persones lliures centrada en l'activitat mercantil, aquesta classe progressa econòmicament i va prenent terreny a les classes privilegiades. Al mateix temps, la burgesia encapçala la nova vida cultural ciutadana que es caracteritza per ser més profana i democràtica, per reflectir la vida  de les ciutats i per reviure les manifestacions literàries del món clàssic.

Aquest són els primers símptomes del canvi de mentalitat que conduirà a la superació de l'edat mitjana i al naixement de l'edat moderna.

2. Humanisme

L'Humanisme es defineix com el vessant erudit i filosòfic del Renaixement que prepara el terreny per a l'eclosió de les arts i dels grans descobriments científics i tecnològics propis de l'edat moderna. En aquest sentit, és el corrent que posarà en qüestió tota la mentalitat medieval. 

Els orígens es troben a Itàlia, concretament en la Toscana, on es trobaven les ciutats europees més poderoses i desenvolupades. Així en el s.XIV coincideixen a Florència els tres primers humanistes: Dant Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Bocaccio.

Principis humanistes:  

- Antropocentrisme: la raó humana s’imposa per sobre de la raó divina, així el centre d’atenció ja no serà Déu sinó l’home i, per primera vegada s’accepta que el resultat del raonament humà; racionalisme, pot contradir el que diu la Bíblia.

- Racionalisme: El món del pensament abandona l'idealisme d'arrel platònica per esdevenir empíric, lligat ara a l'experiència. Ací es troba l'origen de la ciència moderna  la qual posa en dubte tot allò que no siga científicament demostrable.

- Renaixement de la cultura clàssica grecollatina:  l’afany de saber desperta un gran interés per recuperar tota la cultura possible, en especial la cultura dels grecs i romans, pobles que destacaren per l’àmplia i rica cultura escrita. 

- Imitació del llatí:  els escriptors adopten un estil llatinitzant en la prosa culta. Introdueixen llatinismes lèxics i sintàctics; predomini de l'oració subordinada, cultismes i tecnicismes administratius, alteració de l'ordre lògic de la frase (hipèrbaton), ús moderat d'articles ja que en llatí no existien. 

- Didactisme: en l'intent per transformar la societat, difonen l'ideari humanista i les seues obres en les corts i les universitats.  

3. L'HUMANISME A LA CORONA D'ARAGÓ

L'ús del terme "humanisme" per fer referència als autors de la Corona d'Aragó sempre ha rebut nombroses crítiques. En realitat, no s'acompleixen totes les característiques exposades però sí que es percep una actitud humanista que es materialitza en aspectes com l'escepticisme davant les doctrines tradicionals, el gust per imitar la prosa llatina, o l'interés per la lectura, l'estudi i la traducció dels clàssics i dels autors italians. 
En aquest canvi de rumb va tenir un paper fonamental La Cancelleria Reial, l'organisme administratiu de la Corona d'Aragó. Integrada per funcionaris que redactaven tota la documentació del regne amb un estil culte i llatinitzant que es va accentuar al llarg dels ss.XV i XVI.

En qualsevol cas, el pas de l'edat mitjana a la moderna no fou taxatiu ni instantani. D’una banda, el poder de l’església encara movia la societat, i religiosos ortodoxos com sant Vicent Ferrer consideraven pagana la cultura de grecs i romans i, per tant, incompatible amb la religió cristiana. I d’altra, molts dels nostres humanistes, com Lluís Vives, van escriure en llatí o es limitaren a la lectura, traducció i adaptació dels clàssics a les noves circumstàncies. I pel que fa a les produccions pròpies, no acabaren d’aplicar tot l’ideari humanista.

A la corona d'Aragó comptem amb dos autors que van escriure en català: Bernat Metge, que treballarem amb deteniment, i Antoni Canals, que tot i la seua mestria a l’hora de traduir del llatí al català autors clàssics com Valeri Màxim o Sèneca, la seua ideologia era conservadora i teocèntrica.

3-1. ANTONI CANALS
Va nàixer a València el 1352. Fou frare dominic com el seu mestre sant Vicent Ferrer del qual va imitar la seua ideologia i motivació didàctica, tot i que Canals tracta d'amagar el pensament cristià. Va estudiar teologia en diverses ciutats de la Corona d'Aragó i també a França, i per la seua àmplia cultura es va guanyar la confiança de sant Vicent que el prpoposaria com el seu successor a la càtedra de la Seu de València, així mateix, fou lloctinent de l'Inquisidor general del Regne de València.
La seua inclusió dintre l'Humanisme ha estat sempre polèmica. D'una banda, Canals s'aferra a la rància escolàstica i va mantenir una estreta amistat amb sant Vicent i Eiximenis, abanderats de l'ortodòxia cristiana. D'altra banda, fou conscient que l'Humanisme no era una moda volandera sinó que s'havia assentat arreu d'Europa com una nova concepció del món i demostrà una gran fascinació pels clàssics, com es dedueix de la seua bibloteca.
Antoni Canals va saber veure els aspectes que compartien cristianisme i Humanisme i es va dedicar a potenciar-los en les seues obres.

Entre les seues traduccions destaquen; Escipio e Anibal, un fragment de l'obra L'Àfrica, de Petrarca, Valeri Màxim i De Providència, de Sèneca. 
Pel que fa a l'obra pròpia, cal fer esment d'Escala de contemplació que està dedicada a Martí l'Humà i constitueix una guía ascètica per a la vida monacal.

3-2. BERNAT METGE

Va nàixer a Barcelona cap al 1340, on morí el 1413. El seu pare va morir i sa mare es tornà a casar amb Ferran Sayol, funcionari de la Cancelleria Reial. El seu parastre va intervenir de manera activa en la seua formació i li va desvetllar l'interés per la cultura. Aviat accedí a treballar a la Cancelleria Reial com a secretari del rei Joan I i notari de la reina.

La seua vida, en canvi, no va estar exempta d'entrebancs, alguns motivats per la idiosincràcia dels regnat que li fou coetani. Joan I era un rei molt interessat per la literatura, la música, les especulaciones filosòfiques i l'astrologia, tals eren les seues aficione que descurava les qüestions d'estat i les delegava en la seua esposa Violant de Bar i en els funcionaris de la Cancelleria, entre ells es trobava Bernat Metge. Les classes altes no estaven d'acord amb aquest mode organitzatiu ja que veien perillar els seus privilegis, així, exerciren una forta pressió a les ciutats de València i Barcelona que portaria al comiat dels funcionaris.  

La reina va intercedir per Bernat Metge i dos anys més tard el deixaren en llibertat i el reestabliren en els seus càrrecs. Ara bé, aviat els nobles tornen a exigir el seu processament aprofitant que el rei Joan I havia mort en estranyes circumstàncies. Bernat Metge, juntament amb els altres funcionaris, fou acusat d’assassinat, el processaren i sofrí presó. Posteriorment, el nou monarca Martí l'Humà els va indultar ja que no podia prescindir d'uns juristes i administradors professionals. Metge va esdevenir el secretari del rei durant el seu breu regnat i va morir tres anys més tard que el monarca.

Bernat Metge és un exemple de la vida cultural que es respirava a la Cancelleria i de la literatura humanista. Coneixedor del llatí, va traduir al català obres del relleu de Valter e Griselda, de Petrarca o del text llatí Com se comporta Ovidi sent enamorat. Entre les seues obres trobem Llibre de Fortuna e Prudència, obra de transició entre el pensament medieval i el modern, Sermó, que parodia els sermons religiosos i de moral cristiana, Medicina apropiada per a tot mal, que dóna remeis per al mal d'amor, Apologia, inspirada en l'obra Secretum, de Petrarca. Ara bé, l'obra cabdal de Metge és Lo Somni.

Lo Somni

És un llibre molt elaborat que presenta de manera cohesionada elements de diversa procedència humanista, clàssica i medieval. Destaca pel fet d'estar escrit en primera persona, fet insòlit en aquesta època. Metge va escriure Lo Somni en eixir de la presó amb l’objectiu d'exculpar-se davant el rei Martí l'Humà i a la reina Maria de Luna, ja que pretenia ser perdonat i poder així recuperar el treball a la Cancelleria.  L'obra presenta una estructura fonamentalment dialogada a la manera dels textos de Ciceró i Plató, en què diversos contertulis sostenen postures oposades i les analitzen per arribar a un objectiu prèviament establert.
En el llibre, Bernat Metge conta com estant dormint a la seua cel·la de la presó se li va aparéixer el rei Joan I, acompanyat d’Orfeu i Tirèsies. En el somni, el monarca  confessa que la seua mort no havia estat fruit de cap assassinat ni complot, sinó que va ser per causa natural. Altre nucli temàtic del llibre és l'elogi de la verge Maria i de les dames de la cort.

L'obra es divideix en 4 parts (o llibres):
Llibre I. El rei i Bernat debaten sobre l'existència de l'ànima i sobre la supervivència d'aquesta després de la mort. Primer Metge es mostra escèptic però acaba cedint als arguments del rei. 
Llibre II. Joan I nega haver mort víctima d'una conspiració sinó per voluntat. A més, diu estar al Purgatori per la seua afició a la caça, la música i l'astrologia, i hi romandrà mentre dure el cisma d'Occident.
Llibre III. Metge rememora el debat medieval pro-antifeminista. Tirèsies i Orfeu conten la seua vida i Tirèsies s'entreté a contar històries que demostren la maldat del gènere femení. Moltes d'aquestes són preses de l'obra Corbaccio, de Bocaccio, cal pensar que en aquesta època el plagi no és un delicte sinó que s'entén com un homenatge.
Llibre IV. L'autor desarticula cada història de Tirèsies amb l'ajuda dels grans coneixements que tenia de la religió cristiana. Així, defensa la Verge Maria i les sis dones que havien regnat a la Corona d'Aragó, en especial les seues coetànies Violant de Bar i Maria de Luna. 

Activitats
1. Visualitza aquest vídeo sobre la biografia de Bernat Metge.

2.     Llig el fragment de Lo Somni i respon les qüestions següents

Un divendres a mitja nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat a estar, la qual és testimoni dels meus pensaments, em vingué gran desig de dormir, i alçant-me en peu passegí un poc per la dita cambra, però sobtat de molta son vaig gitar-me sobre el llit, i sobtosament sense despullar-me, m’adormí, però no pas en la forma acostumada, sinó en aquella que els malalts o famejants solen dormir.

Estant així, se m’aparegué un home de mitjana estatura [...] i per a mi fou evident que estava davant el rei en Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que feia poc de temps que havia mort, i al qual jo llongament havia servit. I dubtant de qui era, m’espaordí terriblement. Llavors ell em digué:

–      Allunya tota por de tu, perquè jo sóc aquell que et penses.

–      Oh, Senyor! Com sou vós ací? No vau morir l’altre dia?

–      No, sols deixí la carn a sa mare, i doní l’esperit a Déu, qui me’l va donar.

–   Com l’esperit? –diguí jo–. No puc creure que l’esperit siga res ni que puga tenir altre camí sinó el que la carn té.

–      I doncs, què creus que sóc jo? No saps que l’altre dia passí de la vida corporal en què era?

–      Ho he escoltat –responguí–, mes ara no ho crec, perquè si haguéreu mort no seríeu ací, e entenc que sou viu [...]

–      La fama, que jo he pagat el deure de natura; i el meu esperit és aquest que parla amb tu.

–      Vós, Senyor, em podeu dir el que us plaurà; mes parlant amb vós jo no creuré que sigueu mort, perquè els homes morts no parlen.

–      Veritat és –digué ell– que el morts no parlen; però l’esperit no mor, i per consegüent no li és impossible parlar.

–      No em pareix –diguí jo– que l’esperit siga res després de la mort, perquè moltes vegades he vist morir homes, bèsties i ocells, i no veia que esperit ni altra cosa els isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn i esperit fossen dues coses distintes; sinó que el que sempre he cregut és que el que hom anomena esperit i ànima no fos altra cosa sinó la sang o la calor natural que és en el cos. [...]

–      Molt t’enganyes –digué ell–, pareix que no faces diferència entre una classe d’esperit i l’altra.

–      No, perquè veig que totes les coses animades moren d’una mateixa manera.

a)    Quines idees, oposades a les de l’església, expressa Bernat Metge?

b)  Quin exemple dóna Metge per justificar que no creu en res que no puga veure amb els propis ulls?

c)   Justifica amb exemples del text el caràcter humanista del text

d)   Perquè creus que Lo somni va servir per a què Metge fos perdonat?

e)    Descriu amb adjectius la personalitat i actitud de Metge i justifica'ls mitjançant la informació del text que has llegit i dels continguts teòrics.
 

LITERATURA RELIGIOSA MEDIEVAL

Com sabem, a l’edat mitjana la religió té el domini de la societat. L’església cristiana constitueix el centre de difusió de la cultura per això la majoria dels textos literaris són de temàtica religiosa i moral. La literatura religiosa té com a objectiu fonamental la defensa de la figura de Déu com a ser suprem i creador del món i, d’altra banda, pretén frenar les tendències humanistes que s’havien anat gestant a Europa i que ja començaven a  aparèixer per terres catalanes. D’aquesta manera, predicadors i escriptors moralistes prenen com a bandera el cristianisme i dirigeixen els seus esforços a combatre l’explicació científica.

Els autors de la prosa religiosa i moralitzant de la segona meitat del s. XIV, amb una notable preparació teològica, i aferrats a la idea del judici final i del càstig diví com a eixos de les seues idees morals, denunciaven els pecats i els vicis a través dels seus llibres i sermons, senzills i didàctics, amb la intenció d’arribar a la gent del poble. Entre els més destacats hi ha Anselm Turmeda, Francesc Eiximenis i sant Vicent Ferrer.

Esquema d'autors i obres de literatura religiosa 

FRANCESC EIXIMENIS

   Nasqué a Girona entre els anys 1327 i 1332 en el si d'una família burgesa benestant. De ben jove ingressa al convent dels franciscans de la seva ciutat i, probablement, hi professa els primers vots de l'orde. Completa la formació intel·lectual a la Universitat d'Oxford, potser també a la de París, i a la de Tolosa de Llenguadoc, on aconsegueix el títol de Mestre en Teologia gràcies al mecenatge de la casa reial. Durant aquests anys d'aprenentatge du a terme diversos viatges per Europa, possiblement com a pelegrí, que li permeten conèixer Colònia, Florència, Avinyó i Roma. El 1352 rep els ordes majors a Barcelona. 

De tornada a Catalunya ja s'ha convertit en un frare d'una sòlida formació intel·lectual i de notable prestigi. Per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, es dedica a l'ensenyament, a la predicació i a efectuar diverses gestions polítiques. És aleshores quan comença una gran activitat com a escriptor, tant pel que fa a les obres escrites en llatí com en català, dedicades a temes ben diversos. 

La seva fama d'intel·lectual arriba fins a l'Ajuntament de València i el 1383 s'hi trasllada a viure fins al 1408 i on escriu la major part de les seves obres. Altres activitats dutes a terme a València són les de predicador, conseller dels reis –per exemple, pel que fa al Cisma d'Occident–, i conseller i assessor de l'ajuntament. 
D’entre la seua obra, destaca un llibre ambiciós: Lo Crestià, amb el qual pretenia estimular el cristianisme i l'estudi de la teologia entre els laics. Així consisteix en  un manual de tot allò que requereix conèixer i practicar un bon cristià. Aquest llibre incloïa coneixements de religió, però també sobre ciència, política i, fins i tot, instruccions sobre com comportar-se a taula. D'aquest ambiciós projecte, tan sols coneixem el Primer, el Segon, el Terç  i el Dotzè, del qual forma part el Regiment de la cosa pública, text escrit abans que la resta de l'obra. Possiblement utilitza part del material que ja té recollit per escriure el Llibre de les dones (1396); un regiment de vida ideal per a les dones que, alhora, exposa els punts fonamentals de la fe, la moral i l'ètica cristianes.

Eiximenis també compta amb obres com una Vida de Jesucrist i, sobretot, el Llibre dels Àngels, on descriu la vida d’aquestes criatures. L’autor intercala entre els seus textos alguns contes o historietes per tal d’exemplificar les explicacions, amb els quals aporta humor i dinamisme.

Activitat 1

Llig aquest exemple del llibre Lo Crestià, reflexiona sobre l'actualitat o no d'aquest i redacta un breu text (50 paraules) en què fas la teua valoració.

DE COM EL REI DEU SERVIR SEMPRE LA LLEI 

Gondisalvo conta en la seua història que davant del rei de Lleó, va arribar un home que ell odiava fortament. En veure’l el rei cridà en alt: 

-Hi ha algú que el mate? Hi ha qui mate el traïdor? Degolleu-lo! Degolleu-lo! 

I diuen que respongué un gran home de la seua cort: 

- Senyor, no hi ha qui el mate ni qui el degolle, perquè la llei ho prohibeix i el fur de la terra també; que són coses superiors a vós, que manen més que vós i que manen a vós. I eixes lleis diuen que ningú siga mort si no ha sigut escoltat suficientment i si no se li ha donat un temps per a la defensa justa, i si no ha sigut sentenciat jurídicament. 

I, tots a una veu, la gent del poble cridà: 

* Visca la llei! Visca la llei! I calle i aprenga a regir el rei! 

Francesc Eixemenis 

Dotzé del Crestià (capítol CLXII)

 ANSELM TURMEDA

Va nàixer a Mallorca a mitjan del s. XIV en el si d'una família d'artesans. A Mallorca s'instrueix en gramàtica, lògica, i teologia., i molt aviat entraria en l’orde del franciscans. Més tard es marxa a Lleida on continua la seua formació de teologia, física i astrologia. Cap al 1370 es trasllada a Bolonya, en aquesta ciutat residirà deu anys on aprofundirà en els seus estudis de teologia sota el mestratge de Nicolau Martel. Altres ciutats que sembla va visitar Turmeda són Lleida i París.

Cal tenir en compte que l'escassa informació que disposem sobre  la seua biografia ens arriba de la seua obra on es barreja la realitat amb la llegenda. Així, sembla que en algun moment entre 1384 i 1389 abjurà del cristianisme, segons ell per mitjà del seu professor de Bolonya, i marxà a Tunis on es féu mahometà i adoptà el nom Abdal·là el Torsimany el mallorquí. A la seua obra es fa palès aquest canvi de rumb, i no s’estalvia el recurs de la ironia per criticar la moral cristiana. 

 

L’element irònic es deixa veure en dos textos en vers; Llibre de bons amonestaments, escrit en català que recull un seguit de consells per a la moral cristiana els quals són mostrats de manera irònica. I en les Cobles a la divisió del regne de Mallorques, escrit en català planer, Turmeda crea un poema al·legòric on pretén justificar la por que té de tornar a Mallorca després de la seua conversió a l’islamisme.

Pel que fa a les obres en prosa, trobem Disputa de l’ase, del qual no se'n conserva cap versió en català sinó que són traduccions fetes sobre la base d'un text en francés. Consisteix en una discussió entre l’autor i un ase (esperit irònic i burles de l’autor) sobre la superioritat de l’home o de l’animal, en què finalment el frare guanya gràcies a l’argument de la divinitat de Jesucrist. I també La Tufha, l’obra autobiogràfica, escrita en àrab, en la qual refuta el cristianisme.
Durant la seua vida, Turmeda rep cartes de diverses personalitats cristianes com el governador de Mallorca, el papa Benet XIII o el rei Alfons V, el Magnànim, els quals li demanen que retorne a l'illa i a la religió cristiana a més de prometre-li no prendre represàlies. Alguns estudiosos consideren que aquestes cartes les va promoure ell mateix en iun intent per tornar a la seua illa natal, tanmateix, Turmeda mai va retornar a Mallorca i va morir a Tunis més tard de 1423.

SANT VICENT FERRER

Va nàixer a València el 1350 i morí a Vannes, a la Bretanya francesa, en un dels múltiples viatges per predicar el cristianisme com a frare dominicà. Sant Vicent va consagrar la seua vida a la causa religiosa i, mitjançant els seus sermons va exercir un gran influx sobre la societat de l’època, tant a les nostres terres com per diversos països d’Europa.

Actualment, podem llegir reculls dels sermons de sant Vicent, tanmateix es diu que el sant no va escriure ni una sola paraula dels textos que conservem, sinó que una sèrie de persones: els reportadors, seguien el frare per totes les poblacions i prenien nota de tot allò que el predicador deia i feia.

Els sermons duraven entre tres i sis hores i versaven sobre els turments i càstigs que esperarien en l’infern a tots aquells que no s’ajustaren al que manava l’església. El públic d’aquestes prèdiques era gent senzilla dels pobles, que assistien amb gran interès a aquestes representacions i assumien amb devoció tot allò que predicava el frare. Gràcies al treball dels reportadors, podem entendre el perquè de l’èxit de sant Vicent, i és que el sant tenia un domini absolut de les tècnica teatral per tal de mantenir l’auditori atent i interessat en les seues prèdiques.

D’una banda, cal destacar l’ús de nombrosos recursos interpretatius; trobem al·lusions a la gesticulació, canvis de to, ús d’onomatopeies, o la imitació de les veus dels personatges, així imitava el dimoni, els jueus, Déu, etc. i per a cadascun empleava una veu diferent, bé per enaltir-los, bé per ridiculitzar-los.

I, entre els recursos lingüístics destaca per l’ús dels llenguatge col·loquial, perfectament interpretable pel públic popular. Així trobem abundants diminutius i d’augmentatius, sempre carregats de matisos positius o negatius, així com interrogacions retòriques, que conviden a la reflexió de l’auditori. A més, és freqüent trobar frases fetes als seus sermons, les quals són utilitzades amb intenció adoctrinadora. I de manera semblant, sant Vicent també fa servir les faules i exemples que facilitaven la comprensió de conceptes abstractes. 

Activitat 2 

Llig el text i respon les preguntes.

a) Localitza al text i analitza els recursos expressius de l’oralitat.

b) Busca i explica les hipèrboles i comparacions.

c) Hi ha moltes exclamacions i interrogacions retòriques, quines? Per a què les usa?

L’home i la dona que està en pecat mortal, i així ha viscut i hi ha perseverat, quan es troba a punt de morir, el diable que preveu que d’ací a tantes hores morirà (que també veu les entranyes de dins), se’n va corrents a l’infern, a veure Llucifer. Saps quin diable és Llucifer? Aquell mateix que t’ha fet pecar. I li dóna la notícia dient: “Senyor, tal persona ha tingut mala vida, i hi ha perseverat, i no se n’ha volgut penedir, i ara és a punt de morir; i així doncs, què maneu?”.

I diu Llucifer: “Que hi vagen tant milers de dimonis” (més o menys). I quan l’home és a punt de passar a l’altra vida, l’ànima els sent, i no vol eixir i es revolta per dins, i deixa els ulls en blanc; i no hi val res, que n’heu d’eixir. I la febre, d’altra banda, saps com li va? Així com al conill que és a la mata; els caçadors baten la mata i els gossos l’envolten: no es pot escapar.

Finalment, quan l’ànima es fora, la prenen els dimonis, li lliguen una cadena al coll i la porten cap a l’infern. Quan l’ànima veu aquell foc tan gran i aquells turments tan terribles, crida uns crits: “Aaah! Aaai!”, que sembla que el cel i la terra vagen a caure. I diu: “Ací he d’estar jo?”. Responen: “Si, na Traïdora, ací et quedaràs eternament”; i la llancen damunt del foc. [...] que el foc que nosaltres fem no és sinó foc pintat, comparat amb el de l’infern; pensa si ha de ser gran que, si l’ànima s’escapava d’aquell foc, trobaria refrigeri en aquest que fem, i nosaltres no gosem ni tocar-lo.

Bona gent, en açò hauríem de pensar, i no en aquest món mesquí.

SOR ISABEL DE VILLENA (1430-1490)

Va néixer probablement a València el 1430, filla bastarda d'Enric de Villena, noble castellà de la casa dels Trastàmares. Isabel va ser batejada amb el nom d'Elionor Manuel i va viure des de petita a la cort de Maria de Castella, educant-se dins els ambients aventurers i oberts que envoltaven Alfons el Magnànim. El 1445 entra en el convent de la santíssima Trinitat de València on va rebatejar-se com Isabel. Allà va seguir una vida religiosa i va arribar a ser abadessa des del 1463 fins a la seva mort el 1490.

Sor Isabel és l’única figura femenina important o almenys coneguda de la nostra literatura religiosa medieval, cosa lògica en un moment en què les dones es trobaven apartades de la vida pública i es recloïen a la vida domèstica.  

Entre les quatre parets del convent, Isabel de Villena segueix una vida de contemplació i espiritualitat que la porten a escriure, segons ha transcendit en les cròniques de l'època, diversos tractats sobre la vida religiosa. 

Entre les seues obres en prosa destaca la Vita Cristi, tracta de la infantesa de la Mare de Déu i de Jesús, així com de la Passió fins a l’Assumpció de Maria. L’obra era destinada a ser manual de meditació per a les monges del convent. En aquesta, destaca el paper de les dones i defensa la superioritat moral de la dona, fet que sembla una resposta a les crítiques misògines de Jaume Roig, en l’Espill. L'obra mostra una tendència a la descripció minuciosa i a la tendresa. A més, s’hi poden detectar nombrosos particularismes lèxics valencians i abundants diminutius. Aquesta obra només s'ha conservat gràcies a la intervenció pòstuma de la seva successora, Sor Aldonça de Montsoriu, que en va fer la primera edició el 1497. 

Activitat 2

Llig el fragment i valora tots els aspectes que acabes d’aprendre

I per això els he donat per capitana i senyora la meua mare, perquè les guarde i les defense d’aquells que d’elles mal voldran parlar. [...]

I els que d’elles malparlaran, cauran en la meua ira car pensar poden que la meua mare és dona qui ha merescut a totes les filles vostres gran corona, els és una salvaguarda tan forta, que ningú no les pot enutjar que a mi no ofenga molt

ARNAU DE VILANOVA

El lloc i l’any del seu naixement i la seua mort són incerts; va nàixer al voltant de 1240 potser al Grau de València o a Aragó, encara que actualment es considera que fou prop de l’actual Montpeller.  Es diu que va morir el 1311 a la mar prop de Gènova. 

Fou teòleg i metge i va escriure molt importants per a la medecina de l’edat mitjana com ara Regimen Sanitatis ad regum Aragonum. També es destaquen les que tracten el tema de l’alquímia com Novum Lumnen encara que els últims estudis dubten de la seua autoria.

Cap al 1300 va viatjar a París on Arnau difongué a París les seves idees sobre l’Anticrist , a més d’expressar les seues crítiques a la riquesa de l’església i la intolerància dels frares dominicans. Arnau fou acusat pels teòlegs de la universitat, el processaren i finalment fou condemnat. L’any següent apel·là a Bonifaci VIII, el qual, agraït pels seus serveis com a metge, l’obligà a abjurar en privat, però declarà públicament exagerada la condemna parisenca. Com a reconeixement, Arnau li dedicà el tractat màgic De sigillis.

Arnau també va tenir un paper determinant en política, així féu d’ambaixador de Jaume, el Just i, per exemple va negociar amb el rei Felip IV de França l’estatus d’Andorra.

Es conserven quatre obres i algunes cartes en català d'Arnau de Vilanova, de caràcter polèmic, espiritual i apocalíptic:

•    Confessió de Barcelona.

•    Lliço de Narbona.

•    Raonament d'Avinyó.

•    Informació espiritual.

LA MORALITAT SEXUAL A TRAVÉS DE LA LITERATURA MEDIEVAL

Activitat 3
Heu d'organitzar-vos en grups de 3 a 4 per fer la següent webquest sobre la literatura religiosa i moralitzant:

https://sites.google.com/site/moralitatsexual/